I l'àliga va aixecar el vol

Els magatzems El Águila van ser, juntament amb d'altres botigues com El Sepu, El Siglo, pioners dels centres comercials a la dècada dels anys 50

L’any 1860 l’advocat i polític gironí, Pere Bosch Labrús, es va instal·lar a Barcelona i va fundar la sastreria “El Águila”, a la plaça Universitat. La botiga es convertiria en uns grans magatzems comercials l’any 1925. Com a símbol, una imponent estàtua de bronze en forma d’àliga amb les ales exteses coronava el nou edifici de cinc plantes.

A finals dels anys 50, Julio Muñoz Ramonet, industrial i financer i afí al règim franquista es fa fer amb els magatzems. Tot i això, l’arribada als anys 70 de El Corte Inglés -a Plaça Catalunya-, amb una visió més moderna i donant gran importància al màrqueting, va accentuar el declivi dels seus competidors com ara la Casa Vilardell, El Barato, El Sepu, El Siglo, El Capitolio -fins i tot Can Jorba- i òbviament, El Águila.

L'àliga que coronava l'edifici restava imperial entre la confluència dels carrers Pelai, ronda Universitat i Plaça Universitat

Un dia de juny de 1981 em van avisar que s’havia declarat un incendi als magatzems El Águila. Les plantes superiors de l’edifici ja feia temps que estaven tancades al públic i només es feien servir per emmagatzemar gènere i mobles. Els treballadors que hi quedaven venien roba de confecció i d’oferta a la planta baixa.

Els bombers van comentar que la ràpida propagació del foc va ser fruit de la quantitat d’objectes, roba i brutícia acumulada a les plantes superiors i d’una manca de mesures de seguretat. A més, l’estructura de l'edifici era metàlica, sense cap mena de protecció del foc.

Un curtcircuit en les valles publicitàries va ser la causa d'una incendi que va acabar amb l'esfondrament de l'edifici

A l’hora que es va iniciar l’incendi -cap al migdia- hi havia unes cent persones. Afortunadament totes van sortir sense problemes. 

La causa del foc va ser un curtcircuit a les valles publicitàries col·locades a la façana de l’edifici i aviat el foc es va escampar per la quarta i tercera planta. La fatal casualitat d’una fuita d’aigua en un subterrani va produir una inundació en un edifici proper i la companyia de l’aigua va tallar el subministrament. Aquest fet va fer que els bombers tinguessin problemes a l’hora d’extingir el foc perquè l’aigua de les mangueres no sortia amb prou pressió. 

Un bomber fora de servei es va oferir per ajudar a l'extinció de l'edifici

A poc a poc, l’incendi adquiria majors proporcions. Una densa columna de fum, de més de quaranta metres d’alçada, sobrepassava l’edifici i era visible des de diferents llocs de la ciutat. L’aigua dels bombers i l’enfosament de sostres i vigues feia que pujessin unes flamarades terrorífiques i núvols de fum negres com el carbó. I allà al mig, s'albirava un majestuós animal, l’àliga reial, símbol de l’edifici. Semblava com si l’àliga dubtés entre aguantar a la cúspide i morir representant l’emblema de l’edifici 36 anys després o aixecar el vol, el seu últim vol.

Jo estava palplantat i només feia que fixar-me en el majestuós ocell entre el fum, a estones blanc, a estones negre. Em tenia fascinat.

Dues imatges de l'au imperial. Una, quan em somreia abans de l'incendi. L'altra, enmig de la densa columna de fum

Feia tres anys que treballava al Periódico de Catalunya però aquells carrers seguien evocant-me records -no gaire llunyans- de La Gaceta Ilustrada i el Tele/eXpres al carrer Tallers. Recorreguts que havia fet mil i una vegades quan anava a la feina o anava a buscar a la meva dona, la Nuria, que treballava a La Vanguardia, i anàvem a dinar junts…

Els bombers treballaven sense parar. Malauradament, l'aigua de les mangueres sortia sense gaire pressió

Sempre he estat obsessionat a mirar més enllà dels caps de la gent. Fixeu-vos que la gent té per costum mirar cap al terra o per sobre de l’espatlla -ara ni això, tothom mira la pantalla del mòbil- però són pocs els que miren cap amunt i menys cap als edificis. Jo feia temps que havia "redescobert" una altra Barcelona i estava molt content d’haver trobat grans escultures que coronaven els edificis de la ciutat, entre ells, l’àliga d’aquells magatzems. La tenia somrient, posant a cel obert abans de l’incendi... 

Vint-i-cinc minuts després d’haver començat la tasca d'extinció de l’incendi, els bombers es van retirar de l’interior de l’edifici. El foc havia afeblit l’estructura i amenaçava ruina. No va trigar gaire en caure part de la façana i d’una cúpula que sostenia l’estàtua de bronze. 

L'àliga debatent-se entre aixecar el vol o romandre heroicament al capdamunt de l'edifici

L’àliga va decidir aixecar el vol, jo ja no la vaig veure més.

Últim cop que vaig veure l'ocell. Just abans d'aixecar el seu últim vol

L’edifici de El Águila havia estat subastat en diverses ocasions. L’última d’elles va ser al gener de 1981. L’empresa que explotava els magatzems va fer fallida. El principal accionista, Julio Muñoz Ramonet, també era propietari d’uns altres magatzems, El Siglo. Aquests, al carrer Pelai, també havien patit un incendi l’any 979 tot i que va ser sofocat ràpidament. Muñoz Ramonet havia demanat reiteradament a l’Ajuntament de Barcelona el permís per seu enderroc però la Corporació li va denegar el seu desig per ser un edifici  històric.