El personatge de qui us parlaré avui també se’l va conéixer com a Floquet de Neu pel seu cabell canós. Manuel Jiménez de Parga va néixer el 9 d’abril de 1929 a la ciutat de Granada. Va estudiar dret a la Universitat de Granada i posteriorment va realitzar el seu doctorat a la Universitat de Madrid. L’any 1957 va començar a excercir la docència a la Universitat de Barcelona com a catedràtic de dret polític.
El passat 7 de maig va morir.
“Hace mil años en Catalunya, Euskadi y Galicia no sabían qué era asearse”.
El 22 de gener de 2003 en un esmorzar-col·loqui organitzat pel Fórum Europa a Madrid, Jiménez de Parga, va defensar el caràcter històric de les 14 Comunitats Autònomes que encara no el tenen legalment reconegut.
"En un territorio como España, repleto de historia de norte a sur y de este a oeste, unos reinos de brillante trayectoria no pueden seriamente verse reducidos a ser unos segundones frente a tres comunidades que dicen que son distintas porque plebiscitaron en la República unos estatutos de autonomía”.
El magistrat es referia que Catalunya, Euskadi i Galícia van ser els únics que van aprovar els seus estatuts en referèndum abans de la Guerra Civil, fet que va accelerar el seu accés a l’autonomia durant la transició. Segons la seva opinió, però, el “corte histórico” no s’havia de fer a la República sinó encara més enrere.
"Corte usted en el año 1000, cuando los andaluces teníamos, y Granada tenía, docenas de surtidores de agua de colores distintos y horarios diversos, y en algunas zonas de esas llamadas comunidades históricas ni siquiera sabían lo que era asearse los fines de semana".
Per a l’altre Floquet de Neu, la classificació entre nacionalitats i regions “tuvo su interés político en 1977, pero hoy no tiene ninguno". Debemos esforzarnos en abandonarla", va sentenciar després de negar que la història ampari l’existència dels fets diferencials català, basc i gallec.
Respecte l’afirmació de què “en el año 1000, cuando los andaluces teníamos, y Granada tenía, docenas de surtidores de agua de colores distintos y horarios diversos, y en algunas zonas de esas llamadas comunidades históricas ni siquiera sabían lo que era asearse los fines de semana”, el Suprem va creure que “no hay un componente de desprecio. Únicamente una divagación histórica, costumbrista, que podrá ser o no tenida en cuenta, ser una ocurrencia que puede hacer o no hacer gracia, pero nunca constituir una ofensa o una afrenta».
Després de conéixer la ressolució del Suprem, Jordi pujol va assegurar que el Parlament sempre respectaria les decisions judicials. Però va fer constància que hi havia una creixent quantitat de gent a Catalunya que començava a sentir-se extranya i incòmoda en la “construcció institucional que s’està consolidant a Espanya. Pujol va afegir que CiU i el Govern començaven a “sentir-se situats una mica fora d’aquest model. Des de fa dos anys -va advertir- reapareix el concepte de l’Espanya d’abans, neocentralista, amb una hegemonia que menysté i margina les personalitats diferenciades. I això si que és greu”.