Abans d’ahir l’“esperit” del Paco Elvira va tornar a la universitat Autònoma de Barcelona. Sovint de camí a la UAB –que feia amb els Ferrocarrils- s’aturava al Baixador de Vallvidriera i dinava al restaurant de l’alberg INOUT. Comentava com de guapes seguien la Maria José i la Kika i li preguntava a la Leo sobre l’últim llibre que estava llegint. Després enfilava cap a Bellaterra a donar classe.
Dilluns a l’Autònoma ens vam reunir professors, periodistes, alumnes i amics per parlar del Paco i per retre-li un petit homenatge. Vam recordar el Paco Elvira, periodista gràfic de la Transició. El Paco Elvira, corresponsal internacional. El Paco Elvira, editor gràfic. El Paco Elvira, blogger i tècnic 2.0…
El nostre amic ens va deixar abans de poder impartir un curs de com esdevenir freelance, denominació que fem quan ens referim als fotògrafs que no estan en plantilla en una redacción. Però potser la definició que s’apropa més al fotògraf freelance avui és la d’un fotògraf independent, imaginatiu, supervivent. Aquell emprenedor que sap buscar-se la vida.
El Paco era d’aquests: davant l’adversitat es feia fort i tot i que hi ha persones que pensen que estava massa preocupat per la baixa demanda de feina, el Paco sabia capgirar-ho tot i tornar a primera línia amb un sorprenent treball fet o una idea per compartir.
De vegades, si no el coneixies bé, podia confondre’t. Tot i això, darrera aquella cara de nen, educat i una mica tímid s’amagava un excelent professional, disciplinat i alhora tendre i humà.
A l’acte acadèmic del dilluns hi va participar molta gent. La presentació va ser a càrrec de Josep Maria Català, degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB el qual li va dedicar unes càlides paraules. Després, el director del Departament de Publicitat, Relacions Públiques i Comunicació Audiovisual, Ángel Rodríguez va agrair la presència dels assistents. L’Ana Lage, una de les coordinadores de l’acte, es va encarregar de donar-nos els temps i que res fallés.
La investigadora i secretària tècnica de l’Institut de la Comunicació de la UAB (InCom-UAB), Marta Civil, va informar sobre les iniciatives que té el departament per difondre la tasca del Paco i mostrar les seves fotografies. Entre elles destaca una mostra a la sala d’exposicions de la facultat a finals d’any i que després serà itinerant per altres universistats de l’Estat espanyol.
El fotògraf Pepe Baeza va projectar alguns reportatges publicats al Magazine de “La Vanguardia” i va ressaltar no només la importància de les seves fotografies durant la Transició sinó també un reportatge que va fer a diverses persones per tota Espanya i que 30 anys després va tornar a fer en els mateixos escenaris després d’investigar què havia estat d’aquelles persones i les seves vides.
La seva amiga i companya de professió Sandra Balsells va destacar que el Paco va ser pioner a l’hora de sortir a l’estranger, sobretot a zones en conflicte, per informar gràficament. Un fet gens habitual durant aquells anys quan el dictador Franco encara era viu.
Dilluns a l’Autònoma ens vam reunir professors, periodistes, alumnes i amics per parlar del Paco i per retre-li un petit homenatge. Vam recordar el Paco Elvira, periodista gràfic de la Transició. El Paco Elvira, corresponsal internacional. El Paco Elvira, editor gràfic. El Paco Elvira, blogger i tècnic 2.0…
El nostre amic ens va deixar abans de poder impartir un curs de com esdevenir freelance, denominació que fem quan ens referim als fotògrafs que no estan en plantilla en una redacción. Però potser la definició que s’apropa més al fotògraf freelance avui és la d’un fotògraf independent, imaginatiu, supervivent. Aquell emprenedor que sap buscar-se la vida.
El Paco era d’aquests: davant l’adversitat es feia fort i tot i que hi ha persones que pensen que estava massa preocupat per la baixa demanda de feina, el Paco sabia capgirar-ho tot i tornar a primera línia amb un sorprenent treball fet o una idea per compartir.
De vegades, si no el coneixies bé, podia confondre’t. Tot i això, darrera aquella cara de nen, educat i una mica tímid s’amagava un excelent professional, disciplinat i alhora tendre i humà.
A l’acte acadèmic del dilluns hi va participar molta gent. La presentació va ser a càrrec de Josep Maria Català, degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB el qual li va dedicar unes càlides paraules. Després, el director del Departament de Publicitat, Relacions Públiques i Comunicació Audiovisual, Ángel Rodríguez va agrair la presència dels assistents. L’Ana Lage, una de les coordinadores de l’acte, es va encarregar de donar-nos els temps i que res fallés.
La investigadora i secretària tècnica de l’Institut de la Comunicació de la UAB (InCom-UAB), Marta Civil, va informar sobre les iniciatives que té el departament per difondre la tasca del Paco i mostrar les seves fotografies. Entre elles destaca una mostra a la sala d’exposicions de la facultat a finals d’any i que després serà itinerant per altres universistats de l’Estat espanyol.
El fotògraf Pepe Baeza va projectar alguns reportatges publicats al Magazine de “La Vanguardia” i va ressaltar no només la importància de les seves fotografies durant la Transició sinó també un reportatge que va fer a diverses persones per tota Espanya i que 30 anys després va tornar a fer en els mateixos escenaris després d’investigar què havia estat d’aquelles persones i les seves vides.
La seva amiga i companya de professió Sandra Balsells va destacar que el Paco va ser pioner a l’hora de sortir a l’estranger, sobretot a zones en conflicte, per informar gràficament. Un fet gens habitual durant aquells anys quan el dictador Franco encara era viu.
L'Andrea en el moment de descobrir la placa en honor al seu pare Paco Elvira i que a partir d'ara portarà el plató de Fotografia de la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB. Al fons de la imatge, Josep Mª Català, Ana Lage, Pierre Caufapé, Marta Civil, Eduard Bertran i Tino Soriano. Foto: Pepe Encinas
El guanyador del tercer premi multimedia World Press Photo i amic David Airob, va recordar el gran interès del Paco cap a les noves tecnologies i que fins i tot el va animar a fer el seu propi bloc, cosa que va aconseguir. Avui The W Side és un bloc imprescindible per estar al dia. Tot i això, el que sorprenia més al David del seu amic Paco era la seva “gran imaginació i capacitat organitzativa”.
Els grans Tino Soriano i Kim Manresa van portar les seves intervencions a un àmbit més personal, per apropar el personatge al públic estudiantil, i van explicar anèctodes que havien viscut amb el Paco.
El Tino va bromejar sobre un dia que el va veure en una botiga de fotografia carregat amb 50 carrets de Kodachrome i 50 carrets més de Velvia i que va pensar: “Vull ser fotògraf per poder gastar tanta pel·lícula com el Paco”. A més, va destacar la gran destresa del seu amic a l’hora de dominar el color. En un viatge de feina a l’estranger el Tino va coincidir amb l’editora de la revista Ronda Iberia –on tant el Tino i el Paco hi treballaven- i parlant de fotògrafs l’editora li va comentar que cada dia li oferien treballs amb imatges excelents. Quan ella preguntava als fotògrafs quan havien trigat a fer les fotos, ells contestaven que era la feina de mesos i anys. En canvi, confessava l’editora, “Paco Elvira fa el mateix en cinc dies. Per això m’interessa. No només domina la foto en color sinó que és ràpid i resolutiu”.
El Kim era molt jove quan va conèixer el Paco. Només tenia 16 anys i acabava d’arribar a casa després de creuar el dessert del Sàhara. (Ja veieu que el caràcter aventurer del Kim ve de lluny). Van coincidir a la Galería Spectrum-Canon al carrer Balmes, 86, en una exposición del Paco sobre el seu viatge a la Xina. Al Kim li va impactar les seves fotos de Mongòlia. Van quedar a casa del Paco per veure la resta d’imatges i va començar la seva amistat. El Kim feia broma sobre la seva relació: “Era una necessitat i un interès. Quan arribava de viatje sempre tornava amb ós trencat, una cama, un braç.., i la Yolanda, la dona del Paco i mare de l’Andrea treballava a l’hospital de l’Esperança…”. Així que el Kim trucava al Paco i li preguntava: “Paco, està la teva dona a l’hospital? Si? Doncs ara mateix me n’hi vaig que tinc una cama trencada. Paco! Que me trencat el braç…”. El que en Kim no explica però jo sé, és que també és client VIP de l’hospital Clínic, en concret del departament de malalties tropicals…
A mi em va tocar parlar del seu conegudíssim bloc i en concret de la seva sèrie “Fotos desde mi ventana”. Em va venir a la ment Auggie, el personatge de Paul Auter a Smoke. L’Auggie ensenya els seus àlbums amb les fotografies fetes cada dia durant anys. Unes imatges fetes a la mateixa hora des de la porta de la seva botiga a Brooklyn. Doncs bé, el Paco també té matins assolellats, hivernals, lluminosos. Tardes ennuvolades, rogenques que banyen les persianes verdes de les cases de l’Esquerra de l’Eixample. Orenetes que vénen i van, manifestacions, gavines solitàries, obrers treballants, veïnes estenent la roba, prenent el sol. Runners que s’han ressagat d’una carrera i que no saben cap a on anar… La mateixa finestra, la mateixa càmera. Els mateixos ulls, diferents enquadraments, diferents maneres de pensar i enfocar la vida.
L’Eduard Bertran, amic i company del Paco, va moderar les xerrades i retreia que encara avui, a les facultats de comunicació i periodisme, la fotografia no tingui la importancia que ha de tenir. Avui, en un món on la imatge és una de les coses més importants, que la fotografia en moltes ocasions sigui no residual però sí molt secundària és un fet injust i incomprensible..
Els grans Tino Soriano i Kim Manresa van portar les seves intervencions a un àmbit més personal, per apropar el personatge al públic estudiantil, i van explicar anèctodes que havien viscut amb el Paco.
El Tino va bromejar sobre un dia que el va veure en una botiga de fotografia carregat amb 50 carrets de Kodachrome i 50 carrets més de Velvia i que va pensar: “Vull ser fotògraf per poder gastar tanta pel·lícula com el Paco”. A més, va destacar la gran destresa del seu amic a l’hora de dominar el color. En un viatge de feina a l’estranger el Tino va coincidir amb l’editora de la revista Ronda Iberia –on tant el Tino i el Paco hi treballaven- i parlant de fotògrafs l’editora li va comentar que cada dia li oferien treballs amb imatges excelents. Quan ella preguntava als fotògrafs quan havien trigat a fer les fotos, ells contestaven que era la feina de mesos i anys. En canvi, confessava l’editora, “Paco Elvira fa el mateix en cinc dies. Per això m’interessa. No només domina la foto en color sinó que és ràpid i resolutiu”.
El Kim era molt jove quan va conèixer el Paco. Només tenia 16 anys i acabava d’arribar a casa després de creuar el dessert del Sàhara. (Ja veieu que el caràcter aventurer del Kim ve de lluny). Van coincidir a la Galería Spectrum-Canon al carrer Balmes, 86, en una exposición del Paco sobre el seu viatge a la Xina. Al Kim li va impactar les seves fotos de Mongòlia. Van quedar a casa del Paco per veure la resta d’imatges i va començar la seva amistat. El Kim feia broma sobre la seva relació: “Era una necessitat i un interès. Quan arribava de viatje sempre tornava amb ós trencat, una cama, un braç.., i la Yolanda, la dona del Paco i mare de l’Andrea treballava a l’hospital de l’Esperança…”. Així que el Kim trucava al Paco i li preguntava: “Paco, està la teva dona a l’hospital? Si? Doncs ara mateix me n’hi vaig que tinc una cama trencada. Paco! Que me trencat el braç…”. El que en Kim no explica però jo sé, és que també és client VIP de l’hospital Clínic, en concret del departament de malalties tropicals…
A mi em va tocar parlar del seu conegudíssim bloc i en concret de la seva sèrie “Fotos desde mi ventana”. Em va venir a la ment Auggie, el personatge de Paul Auter a Smoke. L’Auggie ensenya els seus àlbums amb les fotografies fetes cada dia durant anys. Unes imatges fetes a la mateixa hora des de la porta de la seva botiga a Brooklyn. Doncs bé, el Paco també té matins assolellats, hivernals, lluminosos. Tardes ennuvolades, rogenques que banyen les persianes verdes de les cases de l’Esquerra de l’Eixample. Orenetes que vénen i van, manifestacions, gavines solitàries, obrers treballants, veïnes estenent la roba, prenent el sol. Runners que s’han ressagat d’una carrera i que no saben cap a on anar… La mateixa finestra, la mateixa càmera. Els mateixos ulls, diferents enquadraments, diferents maneres de pensar i enfocar la vida.
L’Eduard Bertran, amic i company del Paco, va moderar les xerrades i retreia que encara avui, a les facultats de comunicació i periodisme, la fotografia no tingui la importancia que ha de tenir. Avui, en un món on la imatge és una de les coses més importants, que la fotografia en moltes ocasions sigui no residual però sí molt secundària és un fet injust i incomprensible..
Els ponents. A dalt i d'esquerra a dreta: Sandra Balsells, Eduard Bertran, Pepe Encinas, Josep Mª Català, Pierre Caufapé i David Airob. A baix i d'esquerra a dreta: Ana Lage, Marta Civil, Andrea Elvira, Kim Manresa, Tino Soriano, Laura Terré i Ángel Rodríguez. Foto: Omitsu Issey
La Laura Terré va arribar tard però va arribar! Va explicar el paper del Paco com a fotògraf i periodista i que va ser capaç d’unir aquests dos rols que a Espanya estaven separats.
Durant la Transició, va explicar la Laura, els fotògrafs van agafar la càmera i van prendre consciència d’informar i obrir els ulls als seus conciutadans sobre les realitats que estaven succeïnt al carrer i que fins el moment no havien pogut ser motiu d’informació i reflexió. “Aquest pas el donen –a diferència d’altres generacions- joves conscients d’aquesta funció informativa i que la majoria compartiexen el mateix punt de sortida: La facultat de Periodisme”.
“El Paco Elvira va viatjar a Irlanda i es va enfrontar amb la realitat de l’Ulster. La implicació del poble irlandés ens uns fets històrics el va deixar frapat i va decidir seguir d’aprop aquells fets al costat de les famílies, de la gent que sortia al carrer encara que signifiqués un risc per a la seva seguretat”. La Laura va dir que la necessitat del punt de vista de proximitat, de plantejar les coses des d’un llenguatge gairebé autobiogràfic va fer que el Paco canviés la seva manera de fer periodisme. Com ho definia el Carlos Bosch: “La foto d’abraçades i medalles que s’havia fet fins el moment”.
Així doncs, una nova generació de fotògrafs va trobar en aquella capacitat informativa de situar-se ells com a centre de l’experiència i com a mirall del que estava passant un interès molt important. D’aquesta manera les seves fotografies eren útils i formaven part del canvi, paradigma del moment. Aquest canvi va ser possible gràcies a l’adquisició de noves llibertats. Encara que és com la pregunta sobre què va ser abans, l’ou o la gallina. Per a la Laura, “no és que gràcies a la llibertat es pogués fotografiar, sinó que gràcies a la fotografia –mostrant aquella nova vida que hi havia al carrer-també la llibertat començava a prendre forma en les persones. Els ciutadans començaven a agafar confiança”.
“Crec que el Paco era un cas especial. Pel seu talent i tarannà, la seva capacitat d’anàlisi, la seva manera d’arribar, tan pausada i sensata… I el seu estil, li agradava afinar l’instant tant en color com en blanc i negre. Presentar les imatges molt tranquiles, serenes i molt tancades. I fonamentalment la seva qualitat humana. Quan en un fotògraf comences a veure el destilat que ha fet d’una època i en els centres d’interés en què s’ha fixat per poder fer la síntesi d’un momento històric t’adones que és un fotoperiodista”, va afirmar. “El seu punt de vista humà, la seva empatia, la seva manera de fer sense destorbar ningú ni intimidar, sense ser sensacionalista. Tots aquests trets fan de les seves fotos no només il·lustracions d’una època sinó poesia visual”.
Finalment la Laura va explicar que quan el Paco va escriure Un día de Mayo, la seva obsessió era que “les 25 o 30 fotos que ell considerava més importants, es poguessin enllaçar com un relat. Si ell feia una foto que considerava rellevant, acabava sent també, un moment de la seva vida. Per això la seva obra és fácil d’entrendre en el seu conjunt”, va concloure.
L’Andrea va agrair l’acte i la presència dels assistents i va comentar que treballar amb les imatges del seu pare li ha permés començar a entendre la càrrega emotiva que porta una foto feta per ell i comprèn els sentiments que el van portar a realitzar-la. I va afirmar, convençuda, que el seu pare estaria orgullós de veure l’afecte i respecte que desperta la seva obra.
El Pepe Baeza ha escrit el pròleg del seu llibre pòstum, Paco Elvira. Fotografia i Compromís, editat per la UPIFC, i que acaba així: “Un fotògraf com Paco Elvira, que va aplicar el seu valor i entusiasme per fer-nos conèixer millor el món on vivim, mai va obtenir el reconeixement que es mereixia, encara que ell això no l’importés: només volia poder seguir vivint del que més li agradava fer, gaudir del món i de la meravella de registrar-ho amb consciència, al peu del canó i fins el final”.
Dilluns els seus amics li van retre un petit homenatge i reconeixement. Mai serà prou.
Durant la Transició, va explicar la Laura, els fotògrafs van agafar la càmera i van prendre consciència d’informar i obrir els ulls als seus conciutadans sobre les realitats que estaven succeïnt al carrer i que fins el moment no havien pogut ser motiu d’informació i reflexió. “Aquest pas el donen –a diferència d’altres generacions- joves conscients d’aquesta funció informativa i que la majoria compartiexen el mateix punt de sortida: La facultat de Periodisme”.
“El Paco Elvira va viatjar a Irlanda i es va enfrontar amb la realitat de l’Ulster. La implicació del poble irlandés ens uns fets històrics el va deixar frapat i va decidir seguir d’aprop aquells fets al costat de les famílies, de la gent que sortia al carrer encara que signifiqués un risc per a la seva seguretat”. La Laura va dir que la necessitat del punt de vista de proximitat, de plantejar les coses des d’un llenguatge gairebé autobiogràfic va fer que el Paco canviés la seva manera de fer periodisme. Com ho definia el Carlos Bosch: “La foto d’abraçades i medalles que s’havia fet fins el moment”.
Així doncs, una nova generació de fotògrafs va trobar en aquella capacitat informativa de situar-se ells com a centre de l’experiència i com a mirall del que estava passant un interès molt important. D’aquesta manera les seves fotografies eren útils i formaven part del canvi, paradigma del moment. Aquest canvi va ser possible gràcies a l’adquisició de noves llibertats. Encara que és com la pregunta sobre què va ser abans, l’ou o la gallina. Per a la Laura, “no és que gràcies a la llibertat es pogués fotografiar, sinó que gràcies a la fotografia –mostrant aquella nova vida que hi havia al carrer-també la llibertat començava a prendre forma en les persones. Els ciutadans començaven a agafar confiança”.
“Crec que el Paco era un cas especial. Pel seu talent i tarannà, la seva capacitat d’anàlisi, la seva manera d’arribar, tan pausada i sensata… I el seu estil, li agradava afinar l’instant tant en color com en blanc i negre. Presentar les imatges molt tranquiles, serenes i molt tancades. I fonamentalment la seva qualitat humana. Quan en un fotògraf comences a veure el destilat que ha fet d’una època i en els centres d’interés en què s’ha fixat per poder fer la síntesi d’un momento històric t’adones que és un fotoperiodista”, va afirmar. “El seu punt de vista humà, la seva empatia, la seva manera de fer sense destorbar ningú ni intimidar, sense ser sensacionalista. Tots aquests trets fan de les seves fotos no només il·lustracions d’una època sinó poesia visual”.
Finalment la Laura va explicar que quan el Paco va escriure Un día de Mayo, la seva obsessió era que “les 25 o 30 fotos que ell considerava més importants, es poguessin enllaçar com un relat. Si ell feia una foto que considerava rellevant, acabava sent també, un moment de la seva vida. Per això la seva obra és fácil d’entrendre en el seu conjunt”, va concloure.
L’Andrea va agrair l’acte i la presència dels assistents i va comentar que treballar amb les imatges del seu pare li ha permés començar a entendre la càrrega emotiva que porta una foto feta per ell i comprèn els sentiments que el van portar a realitzar-la. I va afirmar, convençuda, que el seu pare estaria orgullós de veure l’afecte i respecte que desperta la seva obra.
El Pepe Baeza ha escrit el pròleg del seu llibre pòstum, Paco Elvira. Fotografia i Compromís, editat per la UPIFC, i que acaba així: “Un fotògraf com Paco Elvira, que va aplicar el seu valor i entusiasme per fer-nos conèixer millor el món on vivim, mai va obtenir el reconeixement que es mereixia, encara que ell això no l’importés: només volia poder seguir vivint del que més li agradava fer, gaudir del món i de la meravella de registrar-ho amb consciència, al peu del canó i fins el final”.
Dilluns els seus amics li van retre un petit homenatge i reconeixement. Mai serà prou.
Fuente RSS